Rebus sic stantibus. Expressió llatina (ablatiu absolut): estant o mantenint-se així les coses o mentre les circumstàncies romanguin inalterades.
La situació de provisionalitat i d’inseguretat que en el seu moment va ocasionar la pandèmia del coronavirus i els seus efectes es va deixar sentir de maneres molt diverses i en diferents àmbits de la vida, entre els quals el Dret no podia ser una excepció.
Un exemple d’això va ser l’extens conjunt de normes que el Govern va aprovar mitjançant decrets, amb l’objectiu de donar cobertura i protecció als milions de persones afectades.
Tanmateix, aquest article no té per objecte abordar aquestes qüestions, sinó examinar si la concurrència de situacions excepcionals i imprevistes, com ara la pandèmia esmentada o, sense anar més lluny, els efectes d’una guerra, poden servir de motiu per deixar sense efecte o, si més no, modificar un contracte vàlid i vigent.
En un primer moment, aquesta possibilitat toparia frontalment amb un dels principis més arrelats i fonamentals del Dret, el pacta sunt servanda, segons el qual els contractes o pactes han de ser respectats íntegrament pels seus signants. Es tracta d’un principi que, com és evident, aporta seguretat a les relacions jurídiques i comercials, evitant que aquestes quedin a mercè de la voluntat de les parts.
Ara bé, això no vol dir que aquest principi, d’observança general, no pugui veure’s matisat o revisat en determinats supòsits en què la seva aplicació estricta, és a dir, l’exigència de complir el contracte en els seus propis termes, pugui conduir a situacions injustes i indesitjables.
Això ens porta a preguntar-nos si, en circumstàncies excepcionals, es pot deixar una escletxa oberta per aconseguir la suspensió, modificació o resolució d’un contracte, precisament a causa de l’ocurrència d’un fet imprevist que altera l’objecte o la causa del contracte, fent que aquest esdevingui especialment onerós per a una de les parts.
Doncs bé, amb la finalitat de justificar o fonamentar aquestes possibles excepcions al principi de respecte a la integritat dels contractes, és possible recórrer a un altre principi, elaborat pels jurisconsults romans, conegut pel seu nom en llatí: la clàusula rebus sic stantibus.
D’acord amb aquest aforisme, qualsevol acord jurídic vindria determinat no només per la voluntat de les parts plasmada en els seus pactes, sinó també per un determinat estat de les coses existent en el moment en què els contractants el van subscriure. Això implica que, si es produís un esdeveniment que modifiqués de manera significativa aquest estat de coses original, es podria justificar l’alteració del mateix contracte o d’alguns dels seus termes.
Aquesta figura connecta, dins del nostre dret positiu, amb altres principis, com ara el d’equitat, previst a l’article 3.2 del Codi Civil, i el de bona fe (article 7.1 del mateix text legal), que, pel que fa a la matèria contractual, es concreta a l’article 1258, el qual imposa aquesta observança de la bona fe als contractants.
Partint d’aquests principis, la nostra jurisprudència va anar recollint diverses manifestacions concretes d’aquest criteri, que van cristal·litzar en una doctrina del Tribunal Suprem que estableix una sèrie de requisits la concurrència dels quals és necessària per poder resoldre, suspendre o modificar un contracte:
1r. Que s’hagi produït una alteració substancial de les circumstàncies existents en el moment de la celebració del contracte.
2n. Que aquesta modificació comporti una gran desproporció entre les prestacions assumides per cadascuna de les parts.
3r. Que aquesta alteració fos imprevisible en el moment de concloure l’acord.
4t. Que el desequilibri produït no pugui ser reparat per cap altre mitjà.
És representativa d’aquesta doctrina una Sentència del Tribunal Suprem de 17 de gener de 2013 que, davant la situació creada per la recessió econòmica iniciada l’any 2008, estableix el següent:
«Una recessió econòmica com l’actual, d’efectes profunds i prolongats, pot qualificar-se, si el contracte s’hagués celebrat abans de la manifestació externa de la crisi, com una alteració extraordinària de les circumstàncies, capaç d’originar (…) una desproporció exorbitant i fora de qualsevol càlcul entre les respectives prestacions de les parts (…)».
A la vista d’aquests precedents, i fonamentalment sobre la base de la situació excepcional derivada de la pandèmia de la covid-19, hem assistit a una proliferació de demandes (i també d’algunes sentències) fonamentades precisament en el principi rebus sic stantibus com a base per, si més no, qüestionar l’obligatorietat dels contractes. Això és així perquè, en moltes situacions, es constata la concurrència dels requisits abans esmentats, que afavoreixen l’aplicació d’aquesta clàusula.
No obstant això, tot i ser cert l’anterior, no s’ha d’oblidar que, per la seva pròpia naturalesa i configuració, el recurs a aquesta figura ha de ser examinat amb la màxima prudència, sota el risc de menyscabar un dels pilars del nostre sistema jurídic i econòmic.
En conseqüència, observem, d’una banda, que els tribunals no han estat aliens a la situació en què s’han vist moltes persones, a les quals unes circumstàncies excepcionals i imprevisibles han situat en una posició tan injusta com desfavorable. Això s’ha traduït en un nombre considerable de resolucions que han recorregut a la rebus sic stantibus per pal·liar els efectes injustos que comportaria l’exigència estricta del compliment de les obligacions contractuals.
D’altra banda, deixant de banda la vessant processal i apropant-nos a l’àmbit de la contractació, s’observa en els darrers temps una tendència imparable a incloure en els contractes clàusules de salvaguarda, orientades a protegir les parts davant de situacions imprevisibles, amb una incidència especial en aquelles que poguessin derivar d’una nova pandèmia.
Es confirma, doncs, que fins i tot de les catàstrofes, o especialment d’aquestes, se’n poden extreure ensenyaments. Confiem que aquesta lliçó no caigui en sac foradat.