En la pràctica juridicoprocessal ens podem trobar amb la necessitat d’interposar una demanda contra una societat ja extingida, fet que planteja diverses consideracions. La primera consisteix, lògicament, en la mateixa possibilitat de dirigir l’acció contra una persona que, en principi, ha deixat d’existir, atès que ha extingit la seva personalitat jurídica.
En aquest breu article examinarem precisament aquest supòsit, és a dir, aquell en què es fa necessari exercitar una acció contra una societat mercantil ja extingida.
Doncs bé, com veurem més endavant, l’extinció de la personalitat jurídica de la societat, fins i tot mitjançant la cancel·lació de la seva inscripció al Registre Mercantil, no impedeix la possibilitat de reclamar contra la societat. Això és així perquè el nostre ordenament jurídic considera d’interès establir mecanismes que permetin concloure les relacions jurídiques que, d’alguna manera, hagin quedat pendents, possibilitant que els interessats interposin demandes contra societats extingides.
A diferència del que succeeix amb les persones físiques, en què, llevat dels supòsits d’obligacions personalíssimes, ens podem dirigir contra els hereus, la societat ni atorga testament ni pot deixar un successor com a tal, de manera que aquesta qüestió s’ha d’abordar d’una forma diferent.
Pel que fa a les persones jurídiques, el problema arquetípic serà el de les reclamacions dineràries contra una societat liquidada, hagi passat o no per un procés de liquidació, derivades de l’aparició de nous creditors que no haguessin aflorat durant el procés liquidador. Tanmateix, poden existir altres supòsits que igualment requereixin dirigir la demanda contra una persona jurídica extingida per constituir correctament la relació juridicoprocessal.
Precisament atenent qüestions com la que ens ocupa, durant les darreres dècades s’han anat desenvolupant mesures de diversa naturalesa, fins a arribar a la concepció actual, que parteix de la consideració que, fins i tot després de la liquidació d’una societat i de la inscripció d’aquest fet al Registre Mercantil, encara subsisteix la seva personalitat jurídica, si bé exclusivament per tancar les relacions patrimonials que encara restin pendents.
Sigui com sigui, el cert és que aquests mecanismes, creats fonamentalment per la jurisprudència, amb la col·laboració de la Direcció General dels Registres i del Notariat, han experimentat diversos canvis de criteri abans d’arribar a l’actual situació de consens.
Així, el Tribunal Suprem sostenia, fins a l’any 2017, que, una vegada practicades les operacions de cancel·lació registral, la societat deixava de disposar completament de personalitat jurídica. En conseqüència, l’única manera que aquella pogués ser part en un procediment judicial era obtenir una declaració de nul·litat de la cancel·lació registral i la consegüent reobertura de la liquidació efectuada, amb l’objectiu de «ressuscitar la societat» i, d’aquesta manera, donar cabuda als crèdits reclamats.
No obstant això, actualment, l’evolució de la jurisprudència, tant de la Direcció General dels Registres i del Notariat (DGRN) com del Tribunal Suprem, que ha assumit les tesis d’aquella, recorre a una ficció jurídica consistent a considerar que «després de la cancel·lació encara persisteix la personalitat jurídica de la societat extingida com a centre residual d’imputació mentre no s’hagin extingit totalment les relacions jurídiques de les quals la societat sigui titular, de manera que la cancel·lació dels seus assentaments registrals no perjudica el creditor, atès que es manté la capacitat de la societat per ser titular de drets i obligacions mentre no s’hagin extingit totes les seves relacions jurídiques».
Aquesta doctrina queda expressada de manera especialment clara a la Sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem núm. 1991/2017, de 24 de maig, que, tal com s’ha avançat, segueix el criteri prèviament establert per la DGRN.
D’aquesta manera, d’acord amb l’esmentada resolució, la personalitat jurídica de la societat extingida persisteix malgrat la seva cancel·lació registral, si bé d’una manera limitada i exclusivament mentre no s’hagin extingit totes les relacions jurídiques de les quals la societat sigui titular.
Aquesta doctrina ha estat seguida posteriorment per diverses audiències provincials en supòsits de legitimació passiva de societats cancel·lades.
D’altra banda, la solució adoptada és coherent amb el que disposa l’article 400 de la Llei de societats de capital, que atribueix la representació de la societat als antics liquidadors per formalitzar qualsevol acte jurídic necessari en nom de la societat, malgrat la seva cancel·lació registral.
D’això es desprèn que la representació de la societat dins del procediment judicial haurà de ser exercida, en principi, per qui hagués actuat com a liquidador, circumstància plenament lògica si tenim en compte que, habitualment, la reclamació versarà sobre qüestions vinculades al procés de liquidació.
Amb la mateixa finalitat sembla respondre l’article 399 de la Llei de societats de capital, que regula l’anomenat passiu sobrevingut. D’acord amb aquest precepte, els antics socis responen solidàriament dels deutes socials no satisfets, si bé amb el límit del que hagin percebut com a quota de liquidació. Certament, no es tracta d’allargar o ressuscitar la personalitat jurídica de la societat, sinó d’oferir vies legals als creditors que, d’alguna manera, s’hagin vist perjudicats pel tancament de la societat.
En definitiva, el nostre ordenament jurídic ha optat per proporcionar un mecanisme lògic i senzill que facilita notablement la possibilitat de reclamar contra persones jurídiques la cancel·lació registral de les quals ja ha estat practicada al Registre Mercantil, sense necessitat de recórrer a actuacions o accions que, a la pràctica, únicament aconseguien desincentivar l’exercici d’accions judicials contra aquestes societats.